Jo sóc jo, quan tu ets tu… 1/2

Passejant per Barcelona ens vam trobar amb aquest missatge…

paul celan

Durant uns dies m’ho he deixat sentir fins a entendre que és allò que tant em cridava de la frase: A Psicologia es parla de la síndrome Wendy en relació a la potser més coneguda síndrome Peter Pan.

Quan es pateix la síndrome Wendy, no estem en contacte amb el nostre centre i ens dediquen a complaure i satisfer les necessitats de la parella, fill o company. Com que no portem el rumb de la nostra pròpia vida, potser per falta de conèixer-lo volem controlar la vida de l’altre. Des del naixement, inclòs abans, ens relacionem constantment amb els altres, la qual cosa, ens porta a actuar d’una manera o altre. I quan a la infància ens hem sentits aïllats, exclosos, és fàcil voler compensar-ho a la vida adulta, assumint el rol dels pares que no hem tingut, volent satisfer els desitjos dels altres, apropiant-nos d’ells, volent constantment el seu reconeixement i acceptació.

Igual que la Wendy en el compte, la síndrome comporta voler buscar solucions pels altres, tenir la sensació de ser imprescindible, que sense un mateix les coses no es poden fer. A la nostra cultura sol ser una dona però no és excloent als homes. Buscant constantment el reconeixement al nostre esforç, i voler agradar a l’altre per sentir-nos imprescindibles, deixem d’estar en contacte amb els nostres propis desitjos i necessitats. Alguna vegada t’han preguntat ‘Què és el que desitges?’ i no has sabut què contestar? Potser, és moment de reflexionar sobre com ens relacionem amb els altres…

pp

A prop d’una Wendy trobarem un Peter Pan… Aquell home que no vol fer-se adult, que ja li va bé que li solucionin tot, que no vol prendre responsabilitat, ni les regnes de la seva vida.

Dan Kiley parla de trets d’irresponsabilitat, rebel.lia, narcisisme, arrogància, manipulació i la creença de què s’està per sobre de les lleis de la societat i les normes. Vivint una realitat personal on ell (o ella) té la veritat absoluta, els altres estan equivocats o són tan dèbils que es deixen arrossegar per les masses. Les seves relacions són moltes però no permet a l’altre mostrar-se tal qual és, provocant que finalment s’allunyin com a protecció (La persona que es queda a prop d’un Peter Pan és una Wendy que necessita anar de la mà d’aquesta síndrome per alimentar la seva pròpia carència)

Tornant a la frase descoberta,  jo sóc jo quan tu ets tu...

En tota relació humana sigui amb un igual o un fill, el què dóna autenticitat a la relació, és el fet de què estem en el nostre centre, amb la nostra persona amb tot allò que portem i forma part del nostre ser, …. infància, parelles, amistats… Som allò que som, també en relació a allò que ens envolta i en com ens ‘teixim’ formant la manta de les relacions.

La nostra identitat l’anem formant a partir d’allò que tenim dintre i com a part d’una xarxa més àmplia. Aquesta xarxa és tan diversa i peculiar com la gent que en forma part i nostra és la responsabilitat de relacionar-nos de la manera més sana i constructiva. A més a més de les persones, el seus centres, influeixen l’espai i factors que ens relacionen. Aquesta complicada teranyina és com la millor obra arquitectònica que es modela constantment per adaptar-se i sobreviure tot allò que li desestabilitza (Com fa una construcció adaptada i tenint en compte els moviments sísmics)

Advertisements
This entry was posted in Últimes Notícies, Posts, Psicoterapia and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Jo sóc jo, quan tu ets tu… 1/2

  1. Esther Ruiz says:

    M’ ha agradat molt el que he llegit,estic totalment d’ acord.
    Lligant tot això,”Sóc jo quan tú ets tú”,em trobo que es podria fer una reflexió sobre el que aquestes festes són per a nosaltres,com les vivim o com les hem de viure.
    Si realment les vius com vols o si t’ ho imposen,què s’ espera de tú en cada moment,intentant quadrar tants esdeveniments, amb tota la família i compromisos, o si al contrari les festes les vius amb emoció,desitjant que no s’ acavin mai aquests moments i gaudint de totes les persones que tens al voltant.
    Personalment ja no m’ interesen els compromisos,els intento evitar en la mesura de lo possible,i fa temps que amb tota la família existeix un pacte de trobar-nos tots quan podem i si volem.Es fantàstic,ja ningú ha d’ agafar el cotxe a la matinada,si no vol,ja ningú ha de sentir-se obligat a venir a dinar,tot es fa des del respecte i aprofitant el present, que el demà queda lluny…
    I així les nostres trobades estan plenes de família,pares,germans,tiets,cosins,amics,i els que estem ,estem tan agust…
    Bon any a tothom i a continuar gaudint,de tot el que està viu.

    Esther

    Like

    • Gràcies Esther.
      SÍ. A vegades tenir en compte les nostres pròpies necessitats porta que altres es sentin ofesos o dolguts però….això és seu no teu!!!! Espero que poguis seguir jugant la vida com ho fas, durant aquest 2014!!!!

      Like

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s